Aiguats del 82: la modelització d’aquell l’episodi històric
Entre el 6 i el 8 de novembre de 1982, es va donar un episodi meteorològic als Pirineus Orientals que va totalitzar quantitats de precipitació tan abundants que van acabar derivant en el desbordament de diferents cursos fluvials. Els resultats obtinguts de la modelització mesoescalar de l’episodi, elaborats pels investigadors d’Andorra Recerca i Innovació en el treball “L’aiguat de 1982 a Andorra”[1], conclouen que una massa tropical marítima amb un elevat contingut d’humitat va ser advectada des de l’Atlàntic fins als Pirineus, reforçada pel seu pas pel Mediterrani; el fort gradient de pressió entre l’anticicló situat a centre Europa i la baixa davant de les costes de Galícia va originar la presència de vents molt forts i perpendiculars sobre els Pirineus Orientals, garantint un transport molt eficient de la massa d’aire i provocant un efecte marcat i persistent d’ascens orogràfic i les consegüents acumulacions extraordinàries de precipitació al llarg d’unes 36 hores.
Tal com s’indica a l’informe de la Conselleria de Serveis Públics de les Valls d’Andorra (1982), les actuacions més urgents que es van dur a terme arran dels aiguats van ser el restabliment de les comunicacions amb tots els nuclis del Principat i amb l’exterior; actuacions sobre els estucatges i xarxa de gas (hi havia dipòsits de gas instal·lats a la vora del riu) i la recopilació de la màxima informació sobre els esdeveniments produïts. Aquest informe va obtenir una valoració de danys observats a infraestructures i immobles públics de 1.300 milions de pessetes de l’època. A tot això, cal sumar-li els danys a les propietats privades, les despeses de les obres de rehabilitació més urgents i la canalització dels rius els anys següents a l’aiguat; més de quatre mil milions de pessetes, o l’equivalent a 24 milions d’euros [2].
Altres accions que es van portar terme van ser: la mobilització del Sometent per part dels comuns; el decret d’un toc de queda en els dies posteriors a la riuada, i l’establiment d’un pont aeri d’helicòpters entre Andorra i l’aeroport de la Seu d’Urgell que va esdevenir l’enllaç d’Andorra amb l’exterior. També es van improvisar albergs i hotels per reallotjar gent, sobretot turistes que es trobaven bloquejats a Andorra. Ràdio les Valls, que es trobava sense funcionar des de feia uns mesos, va esdevenir el mitjà d’intercomunicació amb la població. De l’episodi en resta la resposta valenta de la població durant la gestió de l’emergència i el compromís en els treballs de recuperació d’un país que aleshores es descrivia com arrasat. I així ja ho remarcava J. Becat vuit dies després de la catàstrofe: “malgrat el caràcter traumatitzant de l’aiguat del 8 de novembre de 1982, malgrat els drames humans que no es podran oblidar, malgrat la importància de les destrosses materials, aquest esdeveniment ha d’ésser un element de reflexió aprofitable per a Andorra”. L’aiguat va fer prendre consciència de la fragilitat del territori davant dels fenòmens naturals catastròfics. Andorra inicià una política activa de lluita contra el risc geològic mitjançant la planificació del territori i la gestió de les emergències, qüestions en les quals ara és pionera.
Tres dies després dels aiguats es va realitzar un vol d’helicòpter per tal de fer una primera valoració de danys. D’aquest vol en va resultar un treball encarregat pels Serveis Públics del Govern d’Andorra [3]. El treball va remarcar com al llarg de tota la vall van produir-se canvis en el llit major del riu, el desplaçament i la creació de meandres, l’erosió a les ribes còncaves, la reactivació de cons de dejecció, l’erosió superficial i les esllavissades.
A grans trets, la hidrografia de les principals valls andorranes tenen una forma d’”Y”: a l’oest es troba la Valira del nord, a l’est la Valira d’orient i ambdós s’uneixen per sobre d’Andorra la Vella formant la Valira, que baixa en direcció la Seu d’Urgell per ajuntar-se amb el Segre. Cadascuna de les valls van ser afectades de forma particular per l’aiguat. A trets generals, la zona oest del Principat va ser la part més afectada.
A la zona d’Engolasters, al vessant obac de la Serra de Ràmio entre 2.200 i 2.150 m, es va produir una gran esllavissada. Va començar com un lliscament d’uns 50 m de llarg i entre 8 i 10 m d’ample [4]. El sòl, d’uns 20 cm, es va tornar líquid i es va esllavissar sobre els blocs de morrena, emportant-se tota la vegetació que tenia a sobre. L’esllavissada es va perllongar amb un flux fangós que va crear una obertura al talús i posteriorment es va canalitzar pel canal torrencial de la Tosa a uns 2.000 m, escombrant la vegetació de la llera fins a arribar al Pla d’Engolasters. La força i l’abundància d’aigua van crear un solc o barranc d’1 km de longitud i 5 m d’ample que seguia paral·lel al Canal de la Tosa.
A la conca del riu de Pal hi va haver nombroses esllavissades, moltes de les quals van acabar desenvolupant fluxos. Inicialment es tractava de moviments de rotació en terrenys tous, en dipòsits de vessant o en esquists i calcoesquists, o bé lliscaments i despreniments a nivell del substrat quan les roques (generalment calcàries) estaven cobertes per una formació superficial prima. En tot el vessant de Pal i Setúria es van donar petites esllavissades de tipus “cop de cullera” (del francès coups de cuiller). Aquest terme fa referència a formes d’erosió del vessant en formacions superficials amb poca plasticitat que s’han tornat molt líquides i han fluït per sota les cicatrius de desenganxament.
La conca de Setúria limita a l’est amb la conca de Pal. Les dues zones són les que més afectacions van tenir de la conca de la Valira del nord. La part alta de la conca de Setúria té una forma d’embut amb exposició sud, on passa aigües avall a territori català (Ós de Civís) i entra novament a territori andorrà confluint finalment amb la vall de la Valira a Aixovall, més a baix d’Andorra la Vella. Durant els anys 1980, la part alta de la conca de recepció es trobava fortament desforestada, amb marques d’un passat de pastures. Aquest fet, juntament amb els forts pendents del terreny i un nucli important de precipitació en aquella zona va afavorir que es produïssin múltiples esllavissades superficials petites i desenes de “cops de cullera” als vessants i també reincisions dels canals torrencials [2].
Dins de l’Eix Muntanya d’Andorra Recerca i Innovació es va plantejar com un dels objectius del 2012 la modelització d’aquest episodi històric. L’episodi de 1982 és un molt bon exemple per avançar en la conscienciació ciutadana sobre els riscos naturals a Andorra. I és que, un terreny abrupte i una forta pressió urbanística en alguns sectors, fa d’aquest territori pirinenc una zona de convivència amb el risc.
[1] Trapero, L., Bech, J., Duffourg, F., Esteban, P., and Lorente, J.: Mesoscale numerical analysis of the historical November 1982 heavy precipitation event over Andorra (Eastern Pyrenees), Nat. Hazards Earth Syst. Sci., 13, 2969–2990.
[2] Becat, J. (2013). Aiguats et inondations exceptionnelles en Andorre au XXe siècle. Collection RECERC, Ouvrages de référence nº5, ICRESS Université de Perpignan, 163p. 45p. 152p. Annexes.
[3] Becat, J. (1982). Aiguat del 7/8 de novembre del 1982. Primer informe. Centre de Perpinyà de l'Institut d'Estudis Andorrans.
[4] Lande, M. (1984). Les effets sur les versants des inondations andorranes de novembre 1982. Tesina de llicenciatura de geografia. Universitat de Paris X.